Léngoa lonbàrda

ZE	Quésta pàgina a l'é scrîta in zenéize, segóndo a grafîa ofiçiâ

Lonbàrdo Lumbàart, Lombard, Lumbard
Pronónçia	/lumˈbaːrt/
Parlòu in	Itàlia  Svìsera  Braxî
Regioìn	Lombardïa Piemonte Trentin-Ato Addexe Template:CH-TI Template:CH-GR Template:BR-SC
Parlànti
Totâle	3.500.000 (2006)
Clasificaçión
Filogénexi	Léngoe indoeoropêe  Itàliche   Romànze    Romànze òcidentâli     Gàllo-itàliche      Lonbàrdo
Sudivixón	Lonbàrdo arpìn Lonbàrdo de ponénte Lonbàrdo de levànte Trentìn de ponénte
Còdichi de clasificaçión
ISO 639-3	lmo (EN)
Glottolog	lomb1257 (EN)
Estræto in léngoa
Diciaraçión universâle di dirìtti umâni, art. 1 Tucc i òmm nàssen liber e tucc istess per dignitaa e diritt. Gh'hann giudizi e coscienza e gh'hann de tratass 'me fradej. (Milanéize, grafîa clàscica)
Difuxón do Lumbàart.

O Lonbàrdo (Lumbàart, Lombard ò Lumbard in lonbàrdo, prononçiòu /lumˈbaːrt/) o l'é 'na léngoa romànza ch'a fà pàrte do coscì dîto grùppo de léngoe gàllo-itàliche e ch'a l'é caraterizâ da 'n substratum cèltico e 'n superstratum longobàrdo.

A léngoa lonbàrda a l'é parlâ sorviatùtto inta Lonbardîa, in de pàrte do Piemónte de Levànte, inti cantoìn Ticìn e Grixón in Svìsera e inta porçión do Trentìn ciù a ponénte, pe 'n totâle de tòsto 3,5 milioìn de persónn-e, pæge a-o 30% da popolaçión de l'ària de difuxón. Fêua che di câxi izolæ, o vêgne parlòu in digloscîa co-o toscàn. O lonbàrdo o l'é ligòu inte 'n mòddo stréito co-e âtre léngoe gàllo-itàliche parlæ d'in gîo, cómme l'emiliàn e o piemontéize, ma ascì a-e léngoe gàllo-romànze parlæ de là de Àrpe, cómme l'òcitàn, o romàncio, l'arpitàn e o françéize.

Stöia

E popolaçioìn che stâvan inta Cianûa Padànn-a tra i sécoli III e II prìmma de Crìsto, sàiva a dî inti ànni da conquìsta romànn-a da Gàllia Cisarpìnn-a.

O prìmmo stratum lengoìstico che se sà ch'o l'àgge lasciòu de tràcce inta Lonbardîa d'ancheu o l'é quéllo di Lìguri antîghi. A ògni mòddo e informaçioìn a dispoxiçión in sce sta léngoa chi són pöche e bén bén limitæ. Pe cóntra l'é bén bén ciù vàsta a testimoniànsa lasciâ da-e génte ch'àn pigiiòu o pòsto i Lìguri, sàiva a dî i Cèlti, di quæ gh'é dónca de conoscénse ciù precîze.

A l'época, l'infloénsa lengoìstica di Cèlti in scê popolaçioìn da Lonbardîa a l'é stæta ciù marcâ, tànto da dâ a-a giornâ d'ancheu o nómme a-o grùppo de léngoe gàllo-itàliche (co-i Cèlti che, defæti, són ciamæ "Gàlli" ascì). A ògni mòddo, l'é stæto a dominaçión romànn-a, ch'a l'à pigiòu o pòsto de quélla cèltica, a modelâ a léngoa da Lonbardîa, tànto chò-u sò léscico e a sò gramàtica són de derivaçión romànza.

A ògni mòddo, l'infloénsa do latìn a no l'é stæta a mæxima da tùtte e pàrte, co-e léngoe locâli che, a sò vòtta, êan stæte infloensæ da-i strata lengoìstichi de prìmma. Ògni zöna, defæti, a l'êa caraterizâ da 'n gràddo diferénte de caraterizaçión da-o lìgure antîgo e/ò de léngoe cèltiche.

Gh'é de tràcce che vêgnan da-a léngoa longobàrda ascì, sàiva a dî quélla parlâ da-a popolaçión germànica di Longobàrdi, ch'a l'à dominòu a ciù pàrte da penîzoa, inclûza a Lonbardîa, pasâ a chéita de l'Inpêro Romàn de Ponénte. Sta léngoa chi a l'à ciù tàrdi formòu o superstratum lengoìstico da léngoa lonbàrda, dæto che i longobàrdi no l'àn inpòsto o sò parlâ, lasciàndo sôlo de tràcce sénsa germanizâ goæi o lonbàrdo, ch'o l'é coscì restòu 'na léngoa romànza.

Gh'é pöi da consciderâ a sovénte modìfica, co-o pasâ di sécoli, di confìn che dividéivan e tære lonbàrde, con di remésci ch'àn cangiòu a léngoa parlâ ascì: a l'época di Cèlti gh'êa o sciùmme Àdda a divìdde ste popolaçioìn chi da-e tribù di Cenomén méntre, con l'instituçión inte l'ànno 7 dòppo Crìsto de regioìn ougustêe, o confìn o l'êa pasòu a-o sciùmme Òggio, stocàndo l'unitæ teritoriâle ch'a s'êa creâ co-a creaçión, quàrche decénio prìmma, da Gàllia Cisarpìnn-a. In particolâ, o sciùmme Òggio o dividéiva e regioìn ougutêe XI Transpadana e X Venetia et Histria.

Co-a rifórma aministratîva vosciûa da l'inperatô Diocleçiàn o confìn tra e dôe regiones o l'é stæto mesciòu a l'Àdda, sciùmme ch'o l'é tornòu a divìdde a Lonbardîa da-o sécolo XV scìnn-a l'época do Napolión, dæto che pe de chi ghe pasâva a frontêa tra o Ducâto de Milàn e a Repùbrica de Venéçia, divixón ch'a l'à portòu a-a diferenzaçión tra o lonbàrdo de ponénte e quéllo de levànte. L'unitæ aministratîva da Lonbardîa lengoìstica l'é stæta ristorâ co-a creaçión da pàrte de l'Inpêro oustro-ungàrico, into 1815, do Régno Lonbàrdo-Véneto, scitoaçión aministratîva ch'a l'é stæta confermâ dòppo o 1861 ascì.

Difuxón

Paragón tra i domìnni di Viscónti into sécolo XIV (in vèrde) e a difuxón d'ancheu da léngoa lonbàrda (lìnia giâna).

A difuxón giögràfica do lonbàrdo, conscideràndo tùtte e sò variànte, a repìggia sôlo in pàrte i confìn da modèrna región aministratîva da Lonbardîa. Defæti, l'estensción lengoìstica d'ancheu a l'é in pàrte pægia a-i antîghi confìn, inte l'Etæ de Mêzo, do Ducâto de Milàn, che scìnn-a-o 1426 o l'àiva 'n'estensción ciù ò mêno conpréiza tra i sciùmmi Sézia e Àdige e che, dòppo a pèrdia di teritöi do levànte, sàiva a dî e provìnse de Bèrgamo e de Bréscia, in favô da Repùbrica de Venéçia, de quélli ciù a ponénte, ö sæ e modèrne provìnsa de Novâra e do Verbàn-Côzio-Òsola, a-o Régno de Sardégna, e de quélli ciù a nòrd (o Cantón Ticìn) a-a Svìsera, o l'à continoòu a-avéi 'na fórte infloénsa colturâle in sce ste tære chi, inclûza quélla in sciâ léngoa.

Vèrso ponénte o lonbàrdo o l'é parlòu inte provìnse piemontéixi de Novâra, scìnn-a-o confìn naturâle marcòu da-o sciùmme Sézia, e do Verbàn-Côzio-Òsola, chi con l'eceçión di doî comùn de Formàssa e de Macognâga, che són di pàixi de léngoa walser. De lóngo into Piemónte gh'é de infloénse lonbàrde in scî parlæ da provìnsa de Lusciàndria, spécce a livèllo do léscico. A levànte, in sciô confìn co-o Trivéneto, o lonbàrdo o l'é parlòu inta pàrte de ponénte da provìnsa de Trénto, inte valàdde de Léddro, de Rendénn-a e de Bónn-a, dond'o l'à conservòu di træti antîghi e, fòscia, 'n'antîgo stratum lengoìstico ladìn ascì. In sciâ rîva de levànte do Lâgo de Gàrda se trêuvan ancón de fórte infloénse bresciànn-e in scî parlæ di comùn veronéixi de Tôre do Benàco, Gàrda e Mâcexìnn-e.

E variànte lonbàrde de Àrpe se pàrlan bén bén ciù in la di confìn de stâto, co-a prezénsa stòrica inti teritöi svìseri do Cantón Ticìn, fêua chò-u comùn de Bòsco Gurìn, e do Cantón Grixón, dond'o l'é parlòu, con de infloénse retoromànze che vêgnan da-o romàncio, inte çìnque valàdde ciù a sùd, sàiva a dî e valàdde Bregàggia, Calànca, Sursétte, Mesolcìnn-a e Poscciâvo.

Inta pàrte ciù a sùd da Lonbardîa, lóngo o córso do sciùmme Pò, gh'é de tære de léngoa no lonbàrda: in particolâ o teritöio do Casalàsco inta provìnsa de Cremónn-a e tòsto a provìnsa intrêga de Màntova són de tære de léngoa emiliànn-a méntre, inte l'Otrapò Pavéize, o parlâ do pòsto o gh'à prìmma de fórte infloénse da-a léngoa emiliànn-a e, a-a sò pónta ciù a sùd, gh'é o pasàggio a-a léngoa lìgure, inte l'èrta valàdda do Stàfora. Gh'é di parlæ de pasàggio inta Lomelìnn-a de ponénte ascì, dónde gh'é di pàixi a-a croxêa tra a léngoa piemontéize e quélla lonbàrda che són difìçile da clascicâ inte un ò l'âtro grùppo.

A léngoa lonbàrda a l'é parlâ into comùn de Botuverá ascì, pàize do Braxî into stâto de Santa Catarina scitoòu inta coscì dîta región da Valàdda do Itajaí. Sto pàize chi o l'é stæto fondòu da emigræ lonbàrdi ch'arivâvan sorviatùtto da-a cianûa tra Trevìggio e Crémma e ch'àn conservòu a sò léngoa d'òrìgine.

Caràteri

Fonologîa e fonética

E isoglòsse ciù inportànti de l'ària lonbàrda:

██ Prezénsa de vocâle /y/ e /ø/

██ Chéita de vocâle finâle fêua chi-â -a

██ Chéita de -r inte l'infinîo di vèrbi

██ Conservaçión de vocâle àtone no a-a fìn de pòule

██ Infinîo da prìmma coniugaçión inte -à

██ Prìmma persónn-a do prezénte indicatîvo inte -i òpû -e

██ Negaçión dòppo o vèrbo

A léngoa lonbàrda a gh'à vàrri caràteri fonològichi e fonétichi che se pêuan trovâ inte âtre léngoe romànze ò inte quélle gàllo-itàliche, méntre di fenòmeni ciù specìfichi caraterìzan i parlæ lonbàrdi drénto a-o continuum. Pe conveçión, s'é adotòu 'na conbinaçión de træ isoglòsse pe identificâ o confìn lengoìstico tra o lonbàrdo e-e léngoe parlæ da-arénte:

• a conservaçión da -à inte l'infinîo di vèrbi da prìmma coniugaçión latìnn-a, ch'a ségna o confìn de ponénte co-o piemontéize; prezénpio "cantâ" o l'é cantà in lonbàrdo e canté in piemontéize.
• a conservaçión de vocâle àtone se no a-a fìn de pòule, che pe cóntra càzan into lonbàrdo ascì, ùtile a marcâ o confìn lengoìstico vèrso sùd con l'emiliàn; prezénpio "uspiâ" o l'é ospedal in lonbàrdo e zbdel in emiliàn.
• a prezénsa de vocâle brilànte ariondæ (sàiva a dî /y/ e /ø/), conosciûe co-o nómme de vocâle sciâtæ ascì, ch'a màrca o confìn de levànte co-o véneto; prezénpio "fêugo" o l'é fögh in lonbàrdo e fogo in véneto coscì cómme "dûo" o vêgne dür in lonbàrdo e duro in véneto.

'N'âtra caraterìstica comùn a-a ciù pàrte de variêtæ lonbàrde e de diferenziaçión da quélle vixìnn-e a l'é a prezénsa da dexinénsa -i òpû -e inta prìmma persónn-a do prezénte indicatîvo; prezénpio "mi pòsso" o l'é mi pödi in milanéize e mé pöde in bergamàsco.

De âtre caraterìstiche di parlæ lonbàrdi, comùn però a-e âtre léngoe gàllo-itàliche ò romànze ascì, són:

• a degeminaçión de consonànte (prezénpio spala, "spàlla")
• chéita de vocâle a-a fìn de pòule fêua chi-â "a", derivâ da 'n procèsso de sìncope cómme into françéize (prezénpio mund, da-o latìn mundum, "móndo")
• chéita de "r" a-a fìn di vèrbi a l'infinîo, a diferénsa de l'emiliàn (prezénpio cantà, cantâ)
• a negaçión a và dòppo o vèrbo (prezénpio lü al màngia minga, lê o no màngia)
• a palatizaçión di conplèsci latìn cl- e gl- inte /ʧ/ e /ʤ/ (prezénpio ciamà, da-o latìn clamare, "ciamâ" ò gèra, da-o latìn glarea, "giæa")
• a leniçión, de sòlito co-a sonorizaçión ma de vòtte co-a chéita ascì, de consonànte òcluxîve sórde intervocàliche (prezénpio fadiga, da-o latìn fatigam, "fatîga" ò moneda/muneda, da-o latìn monetam, "monæa")
• a leniçión da -v- intervocàlica (nö(v)a, "nêuva" ma - in zenéize no do céntro - "nêua" ascì)
• l'evoluçión da "ū" latìnn-a - /u:/ - inte /y/ (prezénpio pü - /py:/ -, da-o latìn plus /pɫu:s/, "ciù")
• l'evoluçión da "ŏ" latìnn-a - /ɔ/ - inte /ø/ (prezénpio öcc - /øt͡ʃ:/ -, da-o latìn oculus, "êuggio")

A prezénsa de ste dôe vocâle chi, into pasòu conosciûe co-o nómme de "vocâle sciâtæ", a l'é consciderâ unn-a de caraterìstiche ciù particolæ do lonbàrdo e 'na raxón de vixinànsa a-o piemontéize, a-o lìgure e a çèrte variànte de l'emiliàn, dæto che màncan into rèsto de l'emiliàn, into romagnòllo e into véneto. Pe de ciù, o lonbàrdo o l'é destacòu da-o piemontéize e da-o pavéize pi-â fàrta da scevâ, a coscì dîta "tèrsa vocâle piemontéize" (de sòlito scrîta co-o grafêma ë).

Morfologîa e scintàsci

Inségna in lonbàrdo de 'n locâle a Poscciâvo, into Cantón Grixón

E caraterìstiche morfològiche e scintàtiche ciù inportànti da léngoa lonbàrda són:

• A frâze afermatîva lonbàrda a l'adêuvia pe fórsa o pronómme inta fórma do clìtico, con ò sénsa o pronómme personâ tònico; prezénpio "lê o dîxe" o l'é (luu) el dis (con el prononçiòu /al/, /el/, /ol/ ò /ul/ in sciâ bâze de variànte).
• Inta frâze interogatîva o sogétto clìtico o se méscia dòppo a-o vèrbo, pe formâ 'na spécce de sufìsso verbâle: prezénpio se disel?.
• Inte interogatîve che coménsan pe avèrbio o pronómme ghe veu spésse vòtte o pronómme che, coscì cómme i avèrbi e i pronómmi de frâze afermatîve: prezénpio cumè che l'é?, "comm'a l'é?" ò induè che te l'è mandaa(t)?, "dónde ti l'æ mandòu?".
• A negaçión a se métte dòppo a-o vèrbo ò a l'ouziliâre: prezénpio a parlen no, "no pàrlan" ò han no/minga/mia parlaa, "no àn parlòu".
• Gh'é 'na série de quantificatoî che bàstan a formâ negatîva, coscì cómme inta léngoa ingléize; prezénpio hoo vist nissu(n), "no ò vìsto nisciùn".
• Gh'é l'inperatîvo negatîvo, coscì cómme into lìgure, in de fórme ancón ciù lìbere: va no int'la nita!, "no stæ a caciâte inta bràtta!".
• A-o pòsto do partiçìpio prezénte e do geróndio, che màncan into lonbàrdo, l'é dêuviòu pò-u geróndio l'espresción son(t) (a)dré a inte 'n mòddo scìmile a-o lìgure "són aprêuvo a" (prezénpio te set (a) dré a cantà?, "ti t'ê aprêuvo a cantâ") méntre o partiçìpio o vêgne quell che 'l canta, "quéllo ch'o cànta".
• Inta léngoa lonbàrda o pasòu lontàn o l'é chéito ancón prìmma do lìgure, mancàndo za da-a fìn do Sèteçénto, e a-o sò pòsto l'é dêuviòu o pasòu ò o trapasòu pròscimo.

Variêtæ

Sudivixoìn dialetâli do Lonbàrdo: * A: Lonbàrdo arpìn * B: Lonbàrdo de ponénte * C: Lonbàrdo de levànte * D: Trentìn de ponénte * E: Variêtæ de pasàggio con l'emiliàn

E dôe variêtæ lengoìstiche ciù inportànti da léngoa lonbàrda, cómme za indicòu a-a meitæ do sécolo XIX inta clasificaçión do Bernardino Biondelli, són quélla de levànte (dîta transabdoàn ò oròbico ascì) e quélla de ponénte (dîta cisabdoàn ò insôbre ascì), variànte che se diferénçian sorviatùtto da-o pónto de vìsta da fonologîa.

Méntre o Biondelli o l'à pöi spartîo i doî grùppi inti parlæ ciù inportànti (milanéize, lödigiàn, comàsco, valtelinéize, bormiéize, verbanéize e ticinéize a ponénte e bergamàsco, cremàsco, bresciàn e cremonéize a levànte) e clasificaçioìn ciù modèrne àn portòu a l'indentificaçión de zöne con træti d'unitæ fonològica e gramaticâle che pìgian in conscideraçión 'n nùmero ciù grànde de variêtæ.

Grafîa

A modèrna Lonbardîa lengoìstica a no l'à mâi avûo o svilùppo de 'na sò koiné a livèllo regionâle, mànco prìmma do Çinqueçénto, quànde co-o nómme de "léngoa lonbàrda" s'indicâva ancón a coscì dîta koiné padànn-a (ciamâ lonbàrdo-véneta ascì), difûza inta Cianûa Padànn-a intrêga prìmma de l'afermaçión da nòrma toscànn-a. Pe sta raxón chi, ancheu gh'é di bèlli scistêmi de scritûa pe-i diferénti parlæ lonbàrdi.

A ògni mòddo, tra e régole de scritûa ghe n'é dôe ciù inportànti, che se trêuvan inte 'na scitoaçión de digrafîa in sciô teritöio: sàiva a dî quéllo de tîpo "clàscico", svilupæ a partî da-o Seiçénto da-a letiatûa milanéize, e quéllo de tîpo "modèrno", inspiræ a-o modèllo ticinéize do prinçìpio do Nêuveçénto.

Gh'é pöi 'na série de grafîa sperimentâli, che se són svilupæ a partî da-i ànni 2000 e ch'amÎan de creâ 'n scistêma de scritûa unitâio pe tùtti i parlæ lonbàrdi, pigiàn l'inspiraçión ségge da-i scistêmi za dêuviæ che renovàndoli do tùtto.

Grafîa clàscica

O Càrlo Màia Màggi, scritô e comediògrafo milanéize, outô do prìmmo scistêma de scritûa pi-â léngoa lonbàrda

O l'é o scistêma ciù avoxòu pe stöia e tradiçión, creòu da-o Càrlo Màia Màggi into sécolo XVII pò-u milanéize clàscico e codificòu inte l'Eutoçénto da-o Francesco Cherubini. De chi, o l'é stæto dêuviòu scìnn-a-a prìmma meitæ do sécolo XX, con de diferénse picìnn-e ligæ a-e despæge ezigénse fonétiche locâli de vàrie tære lonbardòfone: bazòu in sciô scistêma de scritûa do toscàn, o gh'à 'na série d'eleménti specìfiche pe trascrîve i fonêmi caraterìstichi do lonbàrdo cómme, prezénpio, o grùppo "oeu" pe scrîve, cómme into françéize, a vocâle brilànte mêza serâ ariondâ (/ø/, prezénpio coeur, "cheu") òpû a u pò-u són /y/ e a ó pi-â coscì dîta "u toscànn-a", a /u/.

A grafîa clàscica a no veu ni de diacrìtichi ni de diêrexi, adantàndose dónca con no goæi de problêmi a-i scistêmi de scritûa do toscàn. A ògni mòddo, aprêuvo a-o sò svilùppo a grafîa clàscica a s'adàtta ciù mêgio a-e variêtæ do lonbàrdo de ponénte.

Grafîe modèrne

Grafîa ticinéize

Cartéllo da localitæ de Grügee into comùn de Castéllo Sàn Pê (CH-TI), scrîto co-a grafîa ticinéize.

O segóndo scistêma de scritûa ch'o se svilupòu o l'é quéllo da coscì dîta grafîa ticinéize, codificâ into 1907 da-o Carlo Salvioni pi-â redaçión do Vocabolario dei dialetti della Svizzera italiana, ch'a l'é 'n scistêma de tîpo fonològico (sàiva a dî che a ògni fonêma ghe corispónde 'n çèrto grafêma ò digràmma) ch'o l'adêuvia i mæximi eleménti etimològichi da nòrma toscànn-a, a-i quæ l'é azónto l'ûzo de diêrexi pi-â raprezentaçión de vocâle sciâtæ (ö pi-â /ø/ e ü pi-â /y/, cómme inta léngoa tedésca).

A codìfica e l'evoluçión de sta grafîa chi a l'é cuâ da-o Centro di dialettologia e di etnografia del Canton Ticino, raxón pi-â quæ a l'é l'ùnica grafîa lonbàrda che d'ancheu a l'àgge 'na spécce d'oficializaçión inte l'ûzo pùblico, vegnìndo dêuviâ inta segnalética stradâle (spécce pe indicâ di topònimi locâli) ségge into Cantón Ticìn che into Cantón Grixón.

A caraterìstica ciù inportànte de sta grafîa chi, co-ina fórte diferénsa da quélla clàscica, a l'é dónca l'adataménto do scrîto a-a pronónçia di parlànti, eséndo stæta creâ pi-â trascriçión e o stùdio di sénci parlæ lonbàrdi da Svìsera. Ciù tàrdi, quésto scistêma o l'é stæto adotòu squæxi da tùtte e pàrte da Lonbardîa lengoìstica, vengìndo declinòu inte despæge ezigénse locâli.

Grafîa modèrna

O Claudio Beretta, creatô da coscì dîta grafîa modèrna

Tra i adataménti da ticinéize, o ciù inportànte o l'é de a coscì dîta grafîa modèrna, propòsta into 1979 da-o Claudio Beretta, scritô, stòrico e lengoìstica óltre che prescidénte do Circolo Filologico Milanese, pe superâ i lìmiti da grafîa milanéize clàscica. A diferénsa ciù grànde da-a ticinéize a l'é l'introduçión do caràtere "ʃ" pe marcâ a "s sonöra" (sàiva a dî a /z/), de mòddo de levâ l'ûzo da -ss- intervocàlica pe indicâ a "s sórda" (sàiva a dî a /s/), cómme fâ a grafîa clàscica, e tùtti i âtri câxi de geminaçión gràfica de consonànte (fêua de -nn, ch'o l'ìndica a /n/, pe marcâ a diferénsa da-a -n, ö sæ a nazâle velâ /ŋ/).

Ciù tàrdi, into 2003, o Beretta mæximo o n'à propòsto 'na nêuva versción conosciûa cómme "grafîa lonbàrda senplificâ", cangiâ de mòddo da poéila dêuviâ pe tùtti i parlæ lonbàrdi. A ògni mòddo, e ciù grénde dificoltæ a scrîve con sto scistêma chi e di problêmi d'adataménto co-o lonbàrdo de levànte, àn portòu a limitâne bén bén l'ûzo.

Grafîa bergamàsca

Tra e grafîe derivæ da-a ticinéize gh'é pöi quélla bergamàsca, svilupâ inta prìmma meitæ sécolo XX da l'asociaçión locâle Ducato di Piazza Pontida e pertànto conosciûa cómme "Grafîa do Ducâto". Sto scistêma chi o l'é stæto adatòu p'amegioâ a réiza scrîta do bergamàsco e do rèsto do lonbàrdo de levànte e, prezénpio, a-o pòsto da grafîa milanéize modèrna a prevédde l'ûzo do trætìn a-o pòsto de l'apòstrofo inti digràmmi s'c e s'g e a pronónçia da z de lóngo cómme "s sonöra" (/z/, zét).

Grafîe sperimentâli

A ògni mòddo, gh'é de tentatîvi ciù modèrni de svilupâ di scistêmi gràfichi alternatîvi e adàtti a l'ûzo pe tùtte e variànte do lonbàrdo. Tra sti chi, gh'é in particolâ o tentatîvo de svilupâ 'na grafîa unificâ (urtugrafia ünificada) che però o no l'à avûo goæi de sucèsso aprêuvo a-a sò grànde conplescitæ e a-o scistêma pöco intoîtîvo, adêuviàndo di scìnboli cómme ç pe /z/ e /ʧ/ ò ə pe-e vocâle àtone /a/, /ə/ ò /e/, óltre a l'òbrigo de marcâ a longhéssa de vocâle, scibén che gh'é l'eliminaçión di acénti in sciô prìmmo grafêma do digrâfo (dónca aa e no àa).

A partî da-o 2003 l'é stæto svilupòu a coscì dîta grafîa insóbrica unificâ (insübrica ünificada), creâ da-o giornâle La Vus de l'Insübria pî-a scritûa di parlæ lonbàrdi de ponénte. Sto scistêma chi, bazòu in sciâ grafîa ticinéize, o l'é inta pràtica pægio a-a milanéize modèrna ma co-a fàrta do caràtere ʃ pi-â /z/. De stöie do Rudyard Kipling són stæte tradûte in lonbàrdo da-o lengoìsta Marco Tamburelli dêuviàndo, con quàrche adataménto, a grafîa insùbrica unificâ.

Vèrso a fìn di ànni 2000, pe voéi do cantoutô Lissander Brasca, l'é stæto svilupòu o scistêma polinòmico Scriver Lombard, creòu pe permétte 'na scritûa ciù unifórme a-e despæge variêtæ do lonbàrdo e co-ina raprezentaçión fonética ciù contegnûa: inte quésto scistêma l'é poscibile che o mæximo scìnbolo gràfico o l'àgge de pronónçie diferénti, in sciâ bâze da variànte parlâ. O scriver lombard o l'amîa dónca de fonçionâ cómme 'na grafîa-téito pe-e diferénti variêtæ do lonbàrdo, abandonàndo de conveçioìn lengoìstiche de derivaçión toscànn-a e ricuperàndo i ûxi tìpichi de scriptae cançelerésche de l'Etæ de Mêzo. Scibén chò-u Scriver Lombard o no gh'à de bezéugno de ségni particolæ, o sò ûzo o no l'é goæi intoîtîvo pe chi o no sàcce o scistêma e, dónca, inta pràtica quésta a grafîa a gh'à 'na difuxón limitâ a pöchi outoî, scibén che gh'é di editoî ch'àn comensòu a dêuviâla ascì.

Inte l'ànno 2020 l'é stæto propòsto 'n âtro scistême polinòmico de scritûe de tùtte e variêtæ do lonbàrdo conosciûo co-o nómme de Noeuva Ortografia Lombarda, ch'o l'é bazòu sorviatùtto in sciâ grafîa milanéize clàscica e in scê sò variànte che s'êan svilupæ inta Lonbardîa de levànte, scentàndo però prìmma da fìn do sécolo XIX.

Grafîa clàscica (1600-)	Grafîa ticinéize (1907-)	Grafîa modèrna (1979-)	Scriver Lombard (2011-)	Noeuva Ortografia Lombarda (2020-)	Trascriçión fonémica (AFI)	Traduçión in zenéize
lombard	lumbaart	lumbàrt	lombard	lombard	/lum'ba:rt/	lonbàrdo
su	sü sö	sü sö	su sœ	su soeu	/sy/ (ponénte) /sø/ (levànte)	sciù
fiœu	fiöö fiöl	fiöö fiöl	fiœl	fioeul	/fjø:/ (ponénte) /fjøl/ (levànte)	figeu
comun	cumün comü	cumün comü	comun	comun	/ku'myn/ (ponénte) /ko'my/ (levànte)	comùn
nazion	nassiù(n) nazziù(n)	nasiù(n) naziù(n)	nazion	nazzion	/na'sju(n)/ /na'tsju(n)/	naçión
giamò	giamò	giamò	jamò	sgiamò	/ʤa'mɔ/	de za
casetta	caseta	caʃèta	caseta	caseta	/ka'zɛta/	cazétta
gatt	gatt	gàt	gat	gat	/gat/	gàtto
Lecch	Lecch	Lèch	Lec	Lech	/lɛk/	Lécco
Còmm	Comm Cumm	Còm Cum	Com	Com	/kɔm/ /kum/	Cómmo
parlaa	parlaa parlàt	parla parlàt	parlad	parlad	/par'la:/ (ponénte) /par'lat/ (levànte)	parlòu
pajœu	pajöö pajöl	paiöö paiöl	paiœl	pajoeul	/pa'jø:/ (ponénte) /pa'jøl/ (levànte)	poieu
dur	düür	düür	dur	dur	/dy:r/	dûo

Letiatûa

Da-e òrìgine a-o Trexénto

Frontespìççio de l'òpera De magnalibus urbis Mediolani do Bonvesin de la Riva, inta ristànpa do 1921 cuâ da-a câza editôa Cogliati

E prìmme testimoniànse scrîte do vorgâ lonbàrdo remóntan a-o sécolo XIII. Són pi-â ciù pàrte de òpere de tîpo didascàlico-religiôzo, cómme prezénpio o Sermon Divin do Pêo da Barsegapè, ch'o cónta a pasción do Segnô:

(LMO) «No è cosa in sto mundo, tal è lla mia credença, ki se possa fenir, se no la se comença. Petro da Barsegapè si vol acomençare e per raxon ferire, segondo ke l ge pare. Ora omiunca homo intença e stia pur in pax, sed kel ne ge plaxe audire d'un bello sermon verax: cumtare eo se volio e trare per raxon una istoria veraxe de libri e de sermon, in la qual se conten guangii e anche pistore, e del novo e del vedre testamento de Criste.»

(Pêo da Barsegapè, Sermon Divin, vèrsci 1-10)

Tra i âtri outoî, l'é stæto bén inportànte o contribûto a-a léngoa lonbàrda do Bonvesin de la Riva, ch'o l'à scrîto o Libro dre Tre Scrigiure, òpera dedicâ a l'infèrno, a-o paradîzo e a-a pasción do Segnô. Inte st'òpera chi gh'é numerôxi eleménti alegòrichi óltre a un de prìmmi ûxi leterâi da lézze do contrapàsso. Tra i scrîti do Bonvesin de la Riva gh'é ancón 'n'òpera in sciâ vìtta de l'época a Milàn, o De magnalibus urbis Mediolani e 'n lìbbro de gàibo, o De quinquaginta curialitatibus ad mensam. A ògni mòddo, a léngoa scrîta a l'época a no l'êa goæi scìmile a-o lonbàrdo parlòu, ma ànsi se destacâva da sta chi somegiàndo de ciù a-a koiné padànn-a, sàiva a dî o vorgâ erudîo latinezànte dêuviòu inte quélli ànni in Piemónte, Lonbardîa, Emìlia-Romàgna e Véneto.

A ciù antîga mençión conosciûa da léngoa lonbàrda che, fòscia, a fâva za riferiménto a-o lengoàggio gàllo-itàlico a-o pòsto da koiné, a remónta a-o 1280: inte 'n tèsto de Salimbene de Adam gh'é defæti scrîto che "[...] optime loquebatur gallice tuscice et lombardice [...]", sàiva a dî "o parlâva bén françéize, toscàn e lonbàrdo". Into còdice poêtico òcitàn Leys d'amors, do sécolo XIV, a léngoa lonbàrda a l'é minsonâ insémme a de âtre léngoe eoropêe: "[...] Apelam lengatge estranh coma frances, engles, espanhol, lombard [...]", sàiva a dî "lengoàggi forèsti cómme françéize, ingléize, spagnòllo, lonbàrdo".

Da-o Quatroçénto a-o Seiçénto

O Zâne Bresàn, outô de poêxîe satìriche in bergamàsco

Into córso do sécolo XV a letiatûa lonbàrda a l'à visciûo o prinçìpio de l'afermaçión do toscàn leterâio, co-a progrescîva sostituçión di vorgæ padén che, scibén ch'êan za stæti infloensæ da-o fiorentìn, àivan avûo scìnn-a quéllo moménto 'n inportànte ròllo aministratîvo e giurìdico. Tra i foutoî da toscanizaçión da coltûa lonbàrda gh'é stæto pròpio o dùcca de Milàn Ludovîco o Möo che, inti ànni do sò régno, o l'àiva ciamòu a-a sò córte di òmmi de coltûa da-a Repùbrica de Firénse, cómme prezénpio o Lionàrdo da Vìnci. Inti mæximi ànni, a-a córte di Sfórsa, o Lancìn Cùrzio o l'à scrîto de òpere into parlâ milanéize.

Tra i sécoli XV e XVI di leteræ toschén comm'o Loîgi Pùlci e o Benéito Dêi àn publicòu, cómme 'na spécce de parodîa, di tèsti che contêgnan di caràteri lengoìstichi do parlâ de Milàn che, a ògni mòddo, no àn goæi de valô leterâio, coscì cómme a Commedia e farse carnovalesche nei dialetti astigiano, milanese e francese misti con latino barbaro composte sul fine del sec. XV de l'astigiàn Zâne Zórzo Alión, dónde gh'é 'na pàrte scrîta inte 'n milanéize parodizòu. L'umanìsta fiorentìn Lionàrdo Salviâti, un di fondatoî de l'Académia do Brénno, o l'à publicòu a traduçión inte vàrri vorgæ (inclûzo o bergamàsco e o milanéize) de 'na stöia do Bocàccio, pe poéili paragonâ a-o toscàn, che, pe cónto sò lê, o l'êa quéllo de regìstro ciù èrto e erudîo.

A partî da-o sécolo XV gh'é stæto i prìmmi svilùppi de 'na vêa letiatûa lonbàrda. Inta pàrte de levànte s'ascìste a-a publicaçión de poêxîe satìriche do bergamàsco Zâne Bresàn e da Massera da bé, 'na frottola (sàiva a dî 'na spécce de diàlogo tiatrâle) do bresciàn Galiàsso di Òrzi. Pe cóntra, da-e tære do lonbàrdo de ponénte sciòrte i Rabisch (arabéschi), òpera de l'Académia di Fachìn da valàdda de Blênio, a l'época sott'a-a direçión do pitô manierìsta Zâne Pòulo Lomàsso.

O Meneghìn, personàggio do tiâtro milanéize diventòu pöi 'na màschera avoxâ da comédia de l'àrte

Do prinçìpio do sécolo XVII gh'é e òpere do milanéize Fàbio Varéize, conosciûo da-a crìtica co-a nominâta de "poêta maledétto" ante litteram, mòrto de pèsta into 1630 e outô de poêxîe de crìtica sociâle, pàrte do rìcco filón anticlascicìsta de quélli ànni. Into 1610 l'é sciortîo o Varon milanes de la lengua de Milan, 'na spécce de diçionâio etimològico ch'o contêgne 'n çèrto nùmero de pòule milanéixi ascì, òpera de l'òsolàn Zâne Capis. De quélli ànni gh'é 'n âtro tratâto inportànte ascì, sàiva a dî o Prissian do Zâne Brêuxo Bìffi, tèsto do tùtto in milanéize dónde, pi-â prìmma vòtta, se parlâva de questioìn da pronónçia e da grafîa do vorgâ de Milàn.

Tra i ezénpi de milanéize antîgo gh'é sto tòcco chi de Il falso filosofo do 1698, a-a scêna XIV do tèrso àtto, dónde o Meneghìn, personàggio do tiâtro milanéize che ciù tàrdi o l'é diventòu 'na màschera da comédia de l'àrte, o se prezénta depoî a-o tribunâ:

(LMO) «E mì interrogatus ghe responditt. Sont Meneghin Tandœuggia, Ciamæ par sora nomm el Tananan, Del condamm Marchionn ditt el Sginsgiva; Sont servitor del sior Pomponi Gonz, C'al è trent agn che'l servj»	(LIJ) «E mi interrogatus gh'ò rispòsto. Són o Meneghìn Tarlùcco, ciamòu pe nomiâgio o Genòu, do sciô Marchionne dîto o Zenzîa; són servitô do sciô Ponpónio Gónzo, ch'a sèrvo da trent'ànni»
(O Meneghìn o se prezénta a-o tribunâ inte Il falso filosofo (1698), àtto III, scêna XIV)

Into sécolo XVII gh'é stæto l'afermaçión da figûa do dramatùrgo Càrlo Màia Màggi, personàggio da-a grànde inportànsa p'avéi normalizòu a grafîa do milanéize e p'êse stæto o creatô da màschera milanéize do Meneghìn. De ciù, se peu ancón aregordâ o Françésco De Lemêne, amîgo e corispondénte do Màggi, ch'o l'é stæto l'outô de La sposa Francesca, prìmma òpera leterâia into modèrno parlâ lödigiàn, e de 'na traduçión da Geruzalèmme liberâ. Inta Lonbardîa de levànte, sott'a-o contròllo da Repùbrica de Venéçia, gh'êa pe cóntra l'inportànte figûa do Càrlo Asònica che, co-a sò traduçión da Geruzalèmme liberâ, o l'à scrîto a ciù inportànte òpera leterâia bergamàsca do sécolo XVII. De lóngo into Seiçénto l'é stæto publicòu e prìmme bosinade, de poêxîe popolâri d'òcaxón scrîte in sce di papê volànti da atacâ inte ciàsse òpû da lêze ò cantâ in pùblico, ch'àn avûo tànto sucèsso da restâ bén bén comùn scìnn-a-i prìmmi decénni do sécolo XX.

Sèteçénto e Eutoçénto

O Carlo Porta, màscimo poêta da letiatûa lonbàrda

A letiatûa milanéize into sécolo XVIII a l'à avûo 'n fórte svilùppo: gh'é stæto di gréndi scritoî comm'o Carl'Antonio Tanzi e o Domenico Balestrieri, asociæ a 'na série de âtre figûe interesànte cómme, de lóngo da-e pàrte de Milàn, o Giuseppe Bertani, o Girolamo Birago e o Francesco Girolamo Corio; pe de ciù, l'avoxòu poêta Giuseppe Parini o l'à scrîto di conponiménti inta léngoa lonbàrda ascì. Fêua di confìn de Milàn o præve Biagio Bellotti o l'à scrîto a Mommena bustese, 'na comédia into parlâ bustòcco. A Bréscia l'êa atîvo o canònico Carlo Girelli, outô de poêxîe d'òcaxón. Tra i ciù inportànti scritoî lonbàrdi de quélli ànni, gh'é pöi stæto l'abòu Giuseppe Rota, outô de 'n gràn vocabolâio bergamàsco-toscàn-latìn inédito e de vàrie òpere poêtiche in oròbico, da lê de lóngo ciamòu "léngoa".

L'é da sto perîodo chi che coménsan a svilupâse inte 'n mòddo ciæo e caraterìstiche do lonbàrdo d'ancheu, fêua de quàrche particolaritæ fonética e da prezénsa do pasòu lontàn, che de pöco in sa o l'aviéiva comensòu a scentâ partìndo pròpio da Milàn, dónde e sò ùrtime testimoniànse remóntan a-o 1793, pe pöi càzze inte âtre çitæ, dónde coscì o s'é pèrso tra i ànni '40 e '50 de l'Eutoçénto, pe rexìste dónca sôlo inte localitæ ciù sperdûe scìnn-a-o 1875, moménto da sò ùrtima testimoniànsa e da-o quæ o l'é stæto sostitoîo da tùtte e pàrte co-o perfètto.

O prinçìpio do sécolo XIX o l'é caraterizòu da-a figûa do Carlo Porta, conscideròu da-i studiôxi comm'o màscimo poêta da letiatûa lonbàrda, tànto ch'o l'é inclûzo tra i ciù gréndi poêti da letiatûa toscànn-a ascì. In particolâ, inte sò òpere gh'é çèrte tra e pónte ciù èrte de l'esprescivitæ da léngoa lonbàrda, cómme se peu védde inte di conponiménti cómme La Ninetta del Verzee, Desgrazzi de Giovannin Bongee, La guerra di pret e Lament del Marchionn de gamb avert.

A ògni mòddo, di ànni do Porta, gh'é di âtri outoî inportànti ascì, cómme o Giuseppe Bossi, o Carlo Alfonso Maria Pellizzoni e, sorviatùtto, o Tommaso Grossi. Lê, amîgo do Manzoni e gràn amiratô do Porta, o l'à scrîto de òpere satìriche cóntra a-o govèrno oustrìaco (La Prineide), di romànzi in vèrsci (La fuggitiva) e di romànzi stòrichi in pröza (Marco Visconti) e in poêxîa ascì (Ildegonda).

A produçión poêtica in milanéize a l'êa coscì arivâ a 'na çèrta inportànsa tànto che, into 1815, o studiôzo Francesco Cherubini o l'à stanpòu 'n'antologîa da letiatûa lonbàrda inte quàttro volùmmi, ch'a conprénde e òpere da-o sécolo XVII scìnn-a quélle a lê contenporànie.

Nêuveçénto e ancheu

O monuménto a-o Felice Musazzi e a-a màschera da Teresa a Legàn

Inta prìmma pàrte do sécolo XX o raprezentànte ciù avoxòu da letiatûa lonbàrda o l'é stæto l'avocâto milanéize Delio Tessa, ch'o s'é destacòu da-a tradiçión portiànn-a dàndo a-i sò scrîti di fórti træti esprescionìsti. Into méntre, a Bèrgamo o scrivéiva o Bortolo Belotti, avocâto lê ascì óltre che stòrico, minìstro e deputòu pe ciù legislatûe.

Tra i personàggi de sto perîodo chi se peu ancón aregordâ o Speri Della Chiesa Jemoli, de Varéize, e o Gian Stefano Cremaschi, de Lödi. Gh'êa pöi o Franco Loi che, destacàndose pe têmi e grafîa da-a tradiçión leterâia milanéize o l'é ariêscîo a êse un di outoî ciù òriginâli da segónda meitæ do Nêuveçénto. Da-o Cantón Ticìn gh'é e òpere de Giovanni Orelli, ch'o l'à scrîto into sò parlâ, tìpico da Valàdda Leventìnn-a. De sto sécolo chi gh'é ancón e òpere d'outoî ch'àn dêuviòu o lonbàrdo pe òcaxoìn e ûxi ciù despægi, cómme l'Enzo Jannacci, o Giorgio Gaber, o Nanni Svampa e o Dario Fo, ch'o l'à goâgnòu o prémmio Nobel pi-â letiatûa into 1997.

D'ancheu, a léngoa lonbàrda a l'é conosciûa de fêua di sò confìn lengoìstichi gràçie a I Legnanesi ascì, 'na conpagnîa de tiâtro ch'a raprezénta de comédie into parlâ legnanéize e ch'a l'é l'ezénpio ciù avoxòu do tiâtro en travesti inta penîzoa. Defæti a conpagnîa, fondâ a Legnàn into 1949 da-o Felice Musazzi, o Tony Barlocco e o Luigi Cavalleri, a l'é tra e ciù conosciûe into panoràmma do tiâtro eoropêo de léngoe regionâli. Inte sò raprezentaçioìn còmiche i comediànti de I Legnanesi propónn-an a-o pùblico de figûe satìriche da tìpica córte lonbàrda.

Co-o prinçìpio do sécolo XXI l'é comensòu l'ûzo do lonbàrdo inta mûxica contenporània ascì, co-i péssi do Davide Van De Sfroos e-e traduçioìn in lonbàrdo de òpere do Bob Dylan. Gh'é pöi e clàsciche traduçioìn, ciù ò mêno lìbere, di gréndi scrîti da letiatûa mondiâle, con vàrie verscioìn lonbàrde de òpere cómme Pinòchio, I Spozoéi Inpromìssi, O prìnçipe picìn, a Divìnn-a Comédia e, pi-â letiatûa religiôza, i Evangêi ascì.

Nòtte

Nòtte a-o tèsto

Nòtte bibliogràfiche

Bibliografîa

Stùddi generâli

• (IT) Bernardino Biondelli, Saggio sui dialetti Gallo-italici, Milàn, Giuseppe Bernardoni, 1853, p. 55.
• (IT) Giacomo Devoto e Gabriella Giacomelli, I dialetti delle regioni d'Italia, 2ª ed., Firénse, Sansoni, 1972.
• (IT) Glauco Sanga, Dialettologia lombarda. Lingue e culture popolari, Pavîa, Dipartimento di scienza della letteratura, Università di Pavia, 1984.
• (IT) Manlio Cortelazzo, Profilo dei dialetti italiani, Pîza, Pacini, 1988.
• (IT) Michele Loporcaro, Profilo linguistico dei dialetti italiani, Rómma-Bâri, Laterza, 2009, ISBN 88-42-08920-6.
• (IT) Lissander Brasca, Un problema nella classificazione delle lingue del gruppo gallo-"italico" all'interno della famiglia romanza, in Marco Trizzino, Il varco della Sfinge - Nuove etimologie nell'odierno orizzonte linguistico-etnografico, Rómma, LAS, 2020, pp. 153-170.

Diçionâi, gramàtiche e séncie variànte

• (LMO, IT) Francesco Cherubini, Vocabolario milanese-italiano, Milàn, Stamperia reale, 1814.
• (LMO, IT) Cletto Arrighi, Dizionario milanese-italiano, Milàn, Ulrico Hoepli, 1896.
• (LMO, IT) Carlo Azimonti, Linguaggio bustocco, Milàn, Industria d'arti grafiche P. Pellegatta, 1939.
• (LMO, IT) Gérard Zahner, Il dialetto della Val San Giacomo (Valle Spluga), Milàn, Vita e Pensiero, 1989, ISBN 88-34-30439-X.
• (LMO, IT) Giorgio D'Ilario, Dizionario legnanese, Legnàn, Artigianservice, 2003.
• (LMO, IT) Claudio Beretta, Parlate e dialetti della Lombardia. Lessico comparato, Milàn, Mondadori, 2003, ISBN 88-04-51475-2.
• (LMO, IT) Andrea Rognoni, Grammatica dei dialetti della Lombardia, Milàn, Mondadori, 2005.
• (LMO, IT) Francesco Bertolli, La parlata popolare di Lonate Pozzolo, Pro Loco Lonate Pozzolo, 2015.

Âtro

• (IT) Sergio Salvi, Le lingue tagliate: storia delle minoranze linguistiche in Italia, Milàn, Rizzoli, 1975.
• (IT) Cesare Saibene, Guide d'Italia: Milano, i laghi prealpini e la Brianza, la pianura lombarda, Milàn, Fabbri, 1986.
• (IT) Attilio Agnoletto, San Giorgio su Legnano dalla preistoria a oggi: storia, società, ambiente, Comùn de Sàn Zórzo in sciô Legnàn, 1992.
• (IT) Pietro Macchione, Olona: il fiume, la civiltà, il lavoro, Varéize, Macchione Editore, 1998.
• (EN) Regina Casey Thompson, The Erosion of Brianzolo: The Impact of Standard Italian on a Dialect and a Cultural Identity, College of William & Mary Undergraduate Honors Theses, Paper 206, 2015.

Âtri progètti

• Wikipedia a gh'à 'n'ediçión in léngoa lonbàrda (lmo.wikipedia.org)

Altri progetti

• Wikimedia Commons

• Wikimedia Commons a contêgne di files in sce Lonbàrdo

Conligaménti estèrni

• (EN) Lombard, in sce Ethnologue: Languages of the World, Ethnologue.
• (EN) UNESCO Atlas of the World's Languages in Danger - Lombard, in sce unesco.org. URL consultòu o 17 màrso 2023.
• (LMO, IT) Dizionario milanese-italiano, in sce latuamilano.com. URL consultòu o 17 màrso 2023.
• (LMO, IT) Dizionario bergamasco-italiano, in sce ducatodipiazzapontida.it. URL consultòu o 17 màrso 2023.
• (LMO, IT) LinguaLombarda - bibliotêca lonbàrda in sciâ Ræ, in sce lingualombarda.it. URL consultòu o 17 màrso 2023.

Contròllo de outoritæ	GND (DE) 4168136-8